Quan al 2015 vaig sentir que Pau havia fet públic que tenia càncer, em va costar entendre els motius que li havien portat a comunicar-ho. Vaig ser injusta, no vaig ser capaç d’empatitzar amb la seva situació. No vaig comprendre per què des d’aquest moment en Pau ens va començar a explicar el seu camí amb tot detall… un camí que va arribar a la seva fi el passat 9 de juny.
Porto tots aquests dies submergint-me entre les cançons de Xarop de bastó. Tornar a escoltar les del principi, m’han transportat a una època meravellosa on sí que érem capaces de viure no-més-en-el-pre-sent.
Us deia que el dia 9 de juny va acabar el camí d’en Pau, però realment no és així, veritat? Diuen que ningú mor del tot mentre hi hagi algú que el recordi. I coincidireu amb mi que això és el que passarà amb ell. Pau viurà per sempre perquè ens ha deixat el llegat tangible de les seves cançons.
Però és que ell no es va quedar aquí, des de 2015 va voler anar més enllà i deixar un llegat intangible, potser molt més elevat que el primer. A través de la seva manera de conviure amb la seva malaltia va fer realitat aquest propòsit personal de 2015, aquest que jo no vaig entendre. Pau, a través del seu exemple, volia ajudar a desestigmatitzar una malaltia dura, sempre dura. I és que va voler deixar-nos un exemple de vitalisme fins a l’últim dia, regalant-nos fins i tot amb un nou tema fa tan sols unes setmanes.
Pau va posar els seus últims anys de vida al servei d’un propòsit. Va voler deixar llegat.
Ja veieu. L’exemple de Pau m’ha fet reflexionar sobre el que realment vull deixar el dia que aquesta funció s’acabi. Crec que val la pena parar conscientment a pensar en tot això, abans que sigui la vida i els fets els que decideixin parar-nos.
Un dels llibres que més rastre ha deixat en mi, sens dubte, és un que vaig llegir en la Universitat: L’home a la recerca de sentit. El seu escriptor Viktor Frankl va ser psiquiatre, filòsof i un supervivent d’Auschwitz. Entendre de la seva mà que sempre tenim un marge per actuar més enllà de qualsevol circumstància, va entrar en el meu mapa mental per sempre. Llavors, si això és així, tenim algunes opcions: podem passar per la vida deixant-nos atrapar per les circumstàncies i marxar sense que ningú ens recordi… o passar per la vida deixant un llegat que comenci i acabi en les Persones amb les quals compartim en qualsevol àmbit de la nostra vida. I tu què tries?
Gràcies Pau Donés!
![Eva Rosell ⭐️ La nostra Barcelona més tecnològica [VOSE]](https://i.ytimg.com/vi/_eTI6WElIRk/sddefault.jpg)
Gracias por compartir tus sentimientos y emociones de manera transparente: “me costó entender los motivos que le habían llevado a comunicarlo. Fui injusta, no fui capaz de empatizar con su situación”. Esta autenticidad me permite conectar. Creo que con el tiempo y la compasión, llegarás a quitar este juicio “fui injusta” porque habrás entendido que la vida es esto, equivocarse, aprender, reflexionar, perdonar, ser un ser humano y compartir, como tú bien dices 🙂
¡Gracias Cecile por este comentario! Lo tengo claro, abrir nuestro corazón, decir o escribir lo que sentimos, casi siempre trae recompensas… alguna vez no, pero no importa… entonces trae aprendizaje. Un abrazo y feliz lunes.
Un post profund i ple de sentit. Quan avances en el camí, real i metafòric, les coses que veus canvien i fins i tot les mateixes es veuen amb perspectives diferents… Està bé adonar-se de com n’és tot de relatiu. I de com fixar el rumb és important perquè el paisatge que es desplegui serà diferent. Gràcies per recordar-nos-ho i per compartir, Alícia.
I Cecile 😉
Júlia, hi estic d’acord. Gràcies per llegir i aportar també a la reflexió. El cert és que quan revisitem moments de la vida i els llegim diferent, vol dir que hem crescut, que hem avançat, veritat? Una abraçada
De la reflexión de Alicia destaco un principio pedagógico básico “podemos pasar por la vida dejándonos atrapar por la circunstancias y marchar sin que nadie nos recuerde… o pasar por la vida dejando un legado que empiece y acabe en las Personas”
Gracias querida Rosa. Ya sabes que la Pedagogía está en lo más profundo de mi esencia 🙂
Precioso artículo.
La noticia estaba prevista pero cuando llega cuesta de digerir. Toda una lección de persona, cuanto por aprender de fortaleza, optimismo, vitalidad, fuerza y pasión.
Gracias por hacerlo protagonista del artículo semanal.
Gracias a ti Eva, por dedicarle un tiempo al artículo y comentar aquí. Es verdad, cuesta de digerir. Personalmente pasé muchos días escuchando sus canciones después de la noticia. ¡Un abrazo y feliz semana!