La nostra vida en digital. Com ho estem fent?

Actualment, les persones estem forçades a utilitzar el món digital per comunicar-nos, socialitzar i fins i tot generar coneixement i continuar avançant. Però com ho estem fent? Estem a l’alçada?

La virtualitat real

Un dels sociòlegs més citats en temes de comunicació és el Catedràtic Manuel Castells, actual Ministre d’Universitats a Espanya. Així que, amb respecte, em sumo a incloure aquí alguna de les seves afirmacions que crec que ens poden donar llum en relació al que avui vull compartir.

Ja a l’any 2000, Castells escrivia sobre un concepte que des que el vaig llegir la primera vegada, no deixa de generar-me interès: la virtualitat real. Ens explica que no existeix una societat física i una societat virtual, sinó que la virtualitat és una de les dimensions de la nostra realitat. Castells ja ens explicava fa anys que vivim en i amb Internet tot el dia. I és que els fets són que, en els últims 20 anys, Internet ha passat de tenir 40 milions d’usuaris a 4.200 milions.

Ell també afirma que les xarxes socials actualment són el centre mediàtic, cultural i polític de les nostres societats. Si aquesta afirmació en el món pre-covid podia ser motiu de debat, personalment crec que avui, en plena pandèmia mundial on la presencialitat és mínima, aquesta afirmació ja és poc qüestionable. Les persones ens hem vist forçades a entrar sí o sí en la virtualitat si volíem continuar treballant, informant-nos, relacionant-nos, etc. Moltes de les reticències d’algunes persones, i especialment d’algunes generacions, a entrar en la dimensió virtual de la nostra realitat, han hagut de ser superades en els últims 8 mesos.

Reprenent la meva pregunta inicial, com ho estem fent? Com és la nostra vida en digital?

M’agradaria cenyir-me únicament a l’àmbit laboral on més del 30% de la població activa, a Espanya, està treballant des del mes de març gràcies a la virtualitat. Crec que en molts aspectes sí que ho estem fent bé, però en molt uns altres no. I és que ens estem oblidant justament del que ens diferencia dels animals: la nostra humanitat. Que estiguem interactuant virtualment, no ens pot portar a oblidar-nos d’ella. Què som llavors? Què serem?

Ens estem oblidant de la nostra humanitat

Què som si no mantenim les mínimes formes d’educació en els canals digitals? Què som si ens despistem a l’hora de generar proximitat amb les persones amb les quals treballem per a poder a partir d’aquí crear valor? Qui som si apaguem nostres càmeres? Què serem si de cop desem en un calaix totes les nostres competències de relació com l’escolta activa, l’empatia i la individualització? Què serem si no cuidem espais de socialització tan necessaris en les circumstàncies actuals?

Sóc conscient que la pandèmia ens està posant grans reptes als professionals. Treballar en un percentatge elevadíssim de virtualitat no és ni fàcil de suportar ni “normal”.  Sé que no és senzill treballar sense tocar el terreny, sense tenir a l’abast de la mà als nostres companys i companyes, sense poder reunir els nostres equips al voltant d’una taula per a enfocar uns certs temes, amb tanta interacció a través de pantalles i sense tenir els nostres alumnes cara a cara… però no ens oblidem de la nostra humanitat.

Aquest món, presencial o virtual, és el nostre. És a les nostres mans com serem capaces de gestionar-ho en funció de la nostra realitat personal, laboral i social. I tinc una cosa molt clara: això no va ni d’eines ni de tenir el millor wifi, va de persones que s’esforcen per no deixar de ser humanes.