La meva segona història sobre el món del treball: Jo

La segona història d’avui és sobre mi. Tinc 51 anys i vaig néixer a Barcelona. Vaig ser una nena feliç, filla única d’una mare que es va dedicar a criar-me i un pare que va treballar intensament en una fàbrica gran part de la seva vida. Vaig anar a l’escola com totes les nenes de la meva edat i als 16 anys sortia per primera vegada del país per a anar de viatge de fi de curs a París. Parlant de “primeres vegades”, vaig ser la primera universitària de la família. Sóc Psicòloga.

Quan em vaig llicenciar, em va costar trobar feina: estàvem en plena crisi post-olímpica, però amb l’alliberament del sector de les Telecomunicacions a Espanya i l’aparició dels primers call centers que ocupaven milers de persones a tot el país, vaig començar a treballar com a tècnica en selecció i formació. 4 anys, sentia la necessitat de créixer professionalment i adquirir més experiència per a arribar al més alt de la meva carrera professional, així que em vaig incorporar a una important constructora com a Responsable de Selecció i Formació.

L’11 de setembre de 2001 es produïa el major atemptat terrorista de la història de la Humanitat amb la caiguda de les Torres Bessones a Nova York. Aquell cigne negre, aquell esdeveniment inesperat i impredictible, va impactar en un món que va deixar de ser un lloc segur per convertir-se en VICA: volàtil, incert, complex i ambigu. Des de llavors, el món i les nostres vides van ser com una muntanya russa. Anys més tard, em vaig incorporar a Pirelli com Manager en Desenvolupament.

A diferència de la fàbrica del meu pare, les empreses buscaven persones amb habilitats personals, capaces de portar les millors pràctiques al treball i amb iniciativa davant dels problemes, que no es limitessin a contribuir segons la definició del seu lloc de treball. És a dir, em buscaven a mi.

Poc abans que Pirelli tanqués les seves portes definitivament, seguint amb la meva carrera professional, em vaig incorporar com a Directora de Recursos Humà en una important Clínica de Barcelona. Llavors va arribar la crisi financera global de 2008 a causa del col·lapse de la bombolla immobiliària dels EUA.

Vaig deambular per alguns projectes professionals poc motivadors. No buscava un treball per guanyar diners i prou. Buscava un treball on tingués l’oportunitat de fer les coses millor, crear coses noves… Buscava poder donar el millor de mi mateixa amb entusiasme, fer les coses bé… Si havia de treballar fins als 67 (o 75 anys), volia apassionar-me pel treball i treballar en el que m’apassionés. Però vaig néixer abans d’hora i en aquell moment no vaig ser capaç de trobar una empresa que m’oferís tot això. Així que al 2014 vaig fundar la meva pròpia empresa, @Monday Happy Monday, que avui s’ha convertit en la primera agència d’innovació i agilisme on/off, juntament amb la meva actual sòcia l’Alicia.

Aviat vaig entendre que si no invertia en mi mateixa, si no era capaç d’entendre la importància de formar-me, aviat seria poc ocupable fins i tot per a la meva pròpia empresa. Així que als 46 anys em vaig matricular en un postgrau d’Innovació i Design Thinking i als 48 en un altre sobre Agile. I aquest mes de febrer començo un programa de lideratge en innovació en el prestigiós MIT. Com veieu, l’aprenentatge ha deixat d’estar lligat a un lloc i a una edat, com en l’època del meu pare. Hem d’aprendre al llarg de tota la nostra vida. Hem de ser lifelong learners.

Mentre han passat totes aquestes coses, ha aparegut un rinoceront gris, en paraules de l’autora nord-americana Michele Wucker: el COVID-19, que va paralitzar gairebé per complet la nostra empresa. En els últims 20 o 30 anys, gran part del món ha passat de ser complicat, com era el món del meu pare, a ser complex, la qual cosa ens obliga a desenvolupar una capacitat molt important: la capacitat de bregar amb el que és inesperat perquè el que és inesperat s’ha convertit en una norma.

En el passat acostumàvem a pensar en què destinar el nostre temps. Avui hem de pensar a fer coses “per si de cas” i preparar-nos per a esdeveniments que no sabem quins seran, però que segur succeiran. I a diferència de l’època del meu pare, l’experiència ja no és suficient en un món que canvia tan ràpid…

Continuarà… En el pròxim post parlaré sobre el futur del treball, la meva filla i el meu fill…