Què els passa als meus alumnes?

Alguna vegada t’ha passat, com a mi, que has dubtat de les teves habilitats i t’has sentit una mica com un frau? A aquesta sensació, que recordo perfectament de quan treballava en el món corporatiu —curiosament, ara no la tinc—, li han posat un nom: la síndrome de l’impostor, i afecta de manera desproporcionada les persones d’alt rendiment, a qui els costa acceptar els seus assoliments i es qüestionen si mereixen els elogis —m’alegra saber que la pateixen les persones d’alt rendiment—.

Com deia, la síndrome de l’impostor no és nova, tot i que avui se’n parla més sovint perquè afecta de manera significativa la generació Millennial. Va ser identificada per primera vegada l’any 1978 per les psicòlogues Pauline Rose Clance i Suzanne Imes. En el seu article, van teoritzar que, una vegada més, eren les dones les que es veien afectades d’una manera particular per aquesta síndrome.

Com saps, soc docent en una escola de negocis i a la universitat, i des de fa uns anys observo entre els meus estudiants —ja centennials la majoria— determinats comportaments amb els quals reconec que em costa empatitzar. Llegint sobre la síndrome de l’impostor, crec que vaig trobar part de la clau d’aquests comportaments.

Els centennials, amb algunes característiques que s’han perpetuat des dels millennials, són una generació de noies i nois que gairebé mai no han ensopegat a la vida perquè nosaltres, mares i pares, ens hem preocupat de treure’ls totes les pedres hagudes i per haver del camí. No debades, alguns els anomenen la generació trofeu, perquè obtenien trofeus fins i tot quan arribaven els últims de petits, així que avui continuen esperant un trofeu només pel fet d’aparèixer.

Segons l’Associació Americana de Psicologia, això augmenta el risc de sentiments fraudulents. D’altra banda, la intensa pressió per diferenciar-se a través de les seves habilitats o per ser socialment perfectes pot donar com a resultat una incidència més gran d’aquesta síndrome que en generacions anteriors. Molts senten que sempre tenen «alguna cosa a demostrar», que han de validar constantment el seu talent, les seves credencials i els seus assoliments.

Per a aquesta generació, el tret més representatiu de la qual, igual que en els millennials, és la necessitat d’aprovació constant i massiva de tot el que fan, possible gràcies als avenços tecnològics, l’opinió dels altres és molt important.

Les xarxes socials no deixen de recordar-los els assoliments dels altres, cosa que fa inevitable que es comparin constantment. Això suposa un fort atac a la seva autoestima. La pressió social, les circumstàncies i les seves característiques innates com a centennials fan que no sempre se sentin segurs.

Així doncs, no és estrany que els centennials sentin que s’han de «posar a prova» contínuament. Les oportunitats dels centennials dependran molt més de la situació socioeconòmica dels seus antecessors que del propi esforç personal. Aquest factor pot alimentar les flames de la síndrome de l’impostor quan s’incorporin al món laboral.

Si aquesta breu anàlisi t’allunya de fiscalitzar o compadir els teus fills, filles o estudiants i t’ajuda a entendre’ls millor, haurà valgut la pena escriure-la. Tanmateix, no te’n refiïs: segons l’International Journal of Behavioral Science,

«Qualsevol persona es pot veure a si mateixa com una impostora si no aconsegueix interioritzar el seu èxit».

I tu? Ho has sentit alguna vegada?