Quan el quotidià es torna invisible: fer estrany allò familiar per decidir millor
Quan entres nova en una empresa, veus coses que ningú més veu.
Veus silencis estranys a les reunions. Vies paral·leles per decidir el mateix. Correus llarguíssims per evitar una frase incòmoda. “Petites” friccions que, en realitat, expliquen el funcionament a mig gas del sistema.
Sis mesos després, moltes d’aquestes coses ja no et criden l’atenció. No perquè hagin desaparegut, sinó perquè t’hi has adaptat. Allò familiar es torna transparent. I quan el quotidià es torna invisible, també es torna difícil millorar-lo… i decidir amb claredat.
Aquí és on entra un recurs molt potent per a la presa de decisions: fer que allò familiar torni a ser estrany i interessant. No per estètica. Per recuperar mirada, curiositat i, sobretot, identificar oportunitats.
Hi ha dues tradicions que ho expliquen molt bé:
Una ve del zen: la “ment de principiant”. Shunryu Suzuki ho resumeix amb una frase famosa:
En la ment del principiant hi ha moltes possibilitats; en la de l’expert, poques.
Una altra ve de la teoria literària: Viktor Shklovsky descriu la “desfamiliarització” com una tècnica per trencar l’automatització de la percepció i tornar a veure allò que donem per fet.
En el món del disseny, això és gairebé una disciplina: IDEO en diu adoptar una “beginner’s mind” per mantenir-nos oberts i curiosos, no donar res per suposat i veure l’ambigüitat com una oportunitat.
Traduït a decisions: si vols decisions millors, no sempre necessites més informació. De vegades necessites preguntes millors, fetes des d’una mirada menys domesticada.
Cinc maneres pràctiques d’activar el baby mindset i extreure insights d’allò de sempre
1. Entrena la curiositat com si fos un múscul
Abans de buscar solucions, obligueu-vos a descriure què passa com si no sabéssiu “com funciona això aquí”. Una pauta senzilla: durant 10 minuts, només valen preguntes que comencin per “què…?”, “quan…?”, “qui…?”, “on…?” i “què passa just abans de…?”. Zero interpretacions.
Aquesta curiositat disciplinada és la porta d’entrada a l’insight: enfocar i veure una oportunitat allà on abans només hi havia un paisatge difús.
2. Recupera “la mirada de la persona nova” (encara que faci anys que hi ets)
Feu aquest miniexercici en un equip:
“Imagina que avui és el teu primer dia aquí. Quines tres coses et sorprendrien (per bé o per mal) de la manera com decidim?”
La pregunta funciona perquè t’obliga a descriure, no a justificar. I, sovint, el que apareix no és cap gran drama: és un patró petit que es repeteix i que bloqueja decisions.
3. Canviar la unitat d’anàlisi
Quan alguna cosa s’encalla, sovint la discutim en el nivell equivocat. Parlem “del problema” en abstracte (“no hi ha coordinació”, “no avancem”, “falta alineament”), quan en realitat l’embús viu en una seqüència concreta de fets.
Fes dos moviments, un cap avall i un altre cap amunt:
Zoom in: baixa a un episodi real (no a una opinió). Trieu un cas dels últims 10 dies en què una decisió es va retardar o es va degradar. I reconstruïu la pel·lícula:
- Quina era la decisió exacta? (en una frase)
- Què havia de passar perquè es prengués?
- En quin moment concret es va frenar? (minut, correu, reunió, persona, “espera”)
- Quina informació faltava o era ambigua?
- Què es va donar per suposat sense dir-ho?
Això sol revelar un micromecanisme: un traspàs mal dissenyat, una definició confusa, una dependència innecessària, una reunió que barreja temes, un rol que ningú no assumeix del tot.
Zoom out: puja una capa. Un cop veus el micromoment amb el Zoom in, pregunta ara:
“Quina norma no escrita fa que aquest microembús sigui gairebé inevitable aquí?”
Exemples típics de regles invisibles (sense culpables):
- “Fins que no està perfecte, no es decideix.”
- “Si hi ha tensió, s’ajorna.”
- “Les prioritats canvien sense avisar.”
- “Tot depèn de dues persones.”
La desfamiliarització aquí és clau: deixar de discutir sobre el símptoma i localitzar el mecanisme causal. Quan apareix el mecanisme, la cosa és diferent, ja no estàs “opinant”…
4. La pregunta al revés (més clara i menys agressiva)
En lloc de: “Què fem per millorar?”, prova amb:
“Imaginem que volguéssim que d’aquí a sis mesos això fos clarament pitjor. Què hauríem de continuar fent exactament igual? Quines petites decisions repetiríem setmana rere setmana?”
Aquesta versió té un efecte molt net: fa aflorar hàbits, dependències i “costums” que semblen neutrals, però sostenen el problema. I ho fa sense moralina, perquè no acusa, sinó que observa.
5. Deixar-se sorprendre de manera intencionada
La sorpresa no és un accident: es practica.
Una pràctica simple: un cop al mes, trieu un procés quotidià i mireu-lo “com si fos la primera vegada”. Literalment:
“Si això fos una empresa nova que estem muntant avui, ho dissenyaríem així?”
És una manera pràctica d’aplicar tant la ment de principiant (Suzuki) com la desfamiliarització (Shklovsky) a decisions reals.
El més interessant de tot plegat és que no va de “ser creatius”. Va de recuperar una qualitat molt bàsica i poderosa: la curiositat ben dirigida. Perquè quan tornes a mirar amb ulls nous, apareixen els insights. I quan apareixen els insights, decidir es converteix en una conversa sobre disseny: “què estem creant amb la nostra manera de fer les coses?”
- Suzuki, Shunryu. (1970). Zen Mind, Beginner’s Mind. Weatherhill.
- Shklovsky, Viktor. (1917). Art as Technique.
- IDEO. (s. f.). IDEO Design Thinking: Beginner’s mind.