L’Empresa Oberta

Empresa oberta… La primera vegada que vaig sentir aquestes dues paraules juntes va ser a la jornada de portes obertes que va fer Valeo, l’empresa on treballava el meu pare. Aquell dia tot va ser pau i amor entre empresa i treballadors… Després es van enfadar i Valeo va tancar les seves portes per sempre… Guardo un bonic record d’aquell Family Day… Per cert, crec que Seat ho ha recuperat recentment… Bravo per SEAT!

Foto: aeromax blog

En aquelles dates, això era el màxim a què aspirava una empresa a l’hora d’obrir-se a l’exterior, però ara li demanem més perquè, amb la digitalització, les empreses poden i han de compartir, poden i han de col·laborar amb empleats, clients, proveïdors, la competència, el talent extern… En definitiva, amb persones amb qui, malgrat ser stakeholders del seu ecosistema, sempre ha regnat la política de «tu a casa teva i jo a la meva».

Us imagineu compartint les vostres coses amb gent que no coneixeu? Difícil, oi? Tanmateix, sovint formem part del mateix ecosistema de moltes d’aquestes persones. Doncs això és una petita mostra del que estem demanant a les nostres empreses. A més, les amenacem i els diem que, si no s’obren a l’exterior, pagaran molt cara la factura!

Vivim en una societat on expliquem que ens estem menjant un Donut de mil maneres diferents i en mil espais virtuals diferents —Facebook, Instagram, Twitter…—. Una societat en què hi ha desconeguts que ens obren les portes de casa seva perquè puguem gaudir de la seva gastronomia més exquisida, a través de plataformes online com Eat With; on un grup de dones triomfa a YouTube gràcies als seus vídeos d’Unboxing amb més de 2.600.000 reproduccions.

En una societat com aquesta, les empreses no poden anar a contracorrent. Així que algunes ja han començat a fer els primers passos i en tenim els primers exemples:

• Google, que permet que els seus empleats dediquin una cinquena part del seu temps laboral als projectes que vulguin.
• Mozilla, que permet que un centenar dels seus empleats cooperi amb milers de col·laboradors externs que creuen en el software lliure.
• Steelcase o Amway, que comparteixen edifici amb altres empreses que no són competència, al Grid70 de Michigan. Hi regna una política de portes obertes, de manera que tots els empleats estan convidats a quedar-se a l’office o en una de les moltes sales de conferències que tenen les empreses. Així, Steelcase, empresa de mobles, ha estat assessorant Wolverine, empresa de sabates, sobre el control de les olors, un problema que afecta tant la fabricació de sabates com la de mobles, i Steelcase, al seu torn, ha rebut dades d’una investigació sobre la classe mitjana emergent a l’Índia, realitzada per Amway. Com que cap de les empreses són competència entre elles, Wolverine ha pogut seguir el consell de Steelcase sense haver de passar per les polítiques de la seva empresa.

Per als més escèptics, tenim exemples més locals i propers, com Endesa o Altran, amb qui estem dissenyant la construcció d’espais físics que acolliran empleats i knowmads que treballaran conjuntament en els seus projectes corporatius.

Les empreses obertes són empreses on:

• Regna la diversitat.
• Regna la col·laboració.
• Veuen en el canvi un valor i no un risc.
• Per a elles és important la tecnologia, sí, però també ho són les persones, encara que pugui semblar antagònic a primera vista.
• En aquestes empreses, les persones que hi impacten o que en són impactades deixen de ser només empleats, clients, proveïdors… per convertir-se en actius i capacitats al servei de l’organització.
• Aquestes organitzacions gestionen molt eficientment la informació, una informació que flueix de manera multidireccional. Aquestes empreses saben explotar molt bé la intel·ligència col·lectiva, perquè el valor de la informació no rau en la seva possessió, sinó en el seu ús… En aquestes empreses està apareixent un nou tipus de coneixement que és més que la suma de sabers individuals: és el coneixement col·lectiu.

Però ser una empresa oberta no és una tasca fàcil. La majoria de les empreses són adverses al risc, de manera que obrir-se a l’exterior els pot semblar una idea totalment esbojarrada. Perquè, per a una empresa, obrir-se a l’exterior suposa:

• Basar les seves relacions amb les persones que no coneixen en la confiança.
• Adaptar fins i tot els seus espais físics, com ho estem fent amb Altran o Endesa.
• Organitzar-se de manera diferent, a través d’estructures organitzatives més planes i en forma de xarxa.
• Adoptar noves formes de treballar mitjançant mètodes Agile.
• Remunerar per contribució…

Gairebé totes les empreses gasten milers d’hores i milions d’euros intentant protegir les seves idees i innovacions. Algunes empreses, com Apple, van més enllà i fins i tot impedeixen als seus empleats compartir idees de productes amb altres empleats. Així que, si us pregunteu si de compartir les vostres idees amb desconeguts podria resultar «el robatori d’una idea», la resposta és sí, es pot produir, però també es pot reduir al màxim el risc mitjançant el disseny de processos extremadament ràpids perquè el producte o servei es pugui produir abans que ningú no el copiï. No es pot assumir d’entrada que el valor de guardar secrets sigui més alt que el retorn d’augmentar l’aprenentatge i la innovació.

D’altra banda, obrir-se a un talent expandit, que s’estima que el 2020 suposarà gairebé la meitat de la població activa als Estats Units, no ha d’associar-se necessàriament amb més precarietat. És de tots conegut que certes empreses recorren cada vegada més a relacions mercantils que a la pràctica resulten paper mullat quan s’observa detingudament la forma de col·laboració i el sotmetiment efectiu al poder de direcció i organització de l’empresari. Però allò que potser serà la fi del treball tradicional no té per què suposar precarietat, tot i que malauradament sí que suposarà desigualtats entre els coneguts com a treballadors blue collar i els professionals creatius, els especialistes i els «artesans», que potser no només no pateixen la crisi, sinó que veuen com augmenten els seus beneficis. Són els treballadors amb les habilitats més demandades, difícils de replicar, però hi haurà guanyadors i perdedors en la gig economy…

Però aquest no és l’escenari que se’ns acosta, no… Aquest escenari ja és aquí. Ja no és futur, sinó present: un canvi social en què les empreses no poden anar a contracorrent.