El secret més ben guardat d’Alicia i Maite

El post d’avui és molt personal, així que segur que t’agradarà. Probablement, més d’una vegada t’hauràs preguntat quin és el secret pel qual l’Alicia i jo ens entenem tan bé treballant juntes. Doncs avui te’l revelaré.

Començaré explicant-vos la història de com ens vam conèixer, encara que no sigui exactament una història d’amor. Ella era la meva clienta quan totes dues treballàvem en i per al sector de les Telecomunicacions. Tot i que jo era la seva proveïdora, mai no em va tractar amb superioritat, sinó d’igual a igual i sempre amb respecte.

Cal admetre que la casualitat va ajudar que estrenyéssim els nostres llaços a través de qui ha estat una de les meves millors amigues i, alhora, familiar seva, però aquest tipus de circumstàncies no són més que petits «nudges» en les relacions que, en el nostre cas, van servir perquè sabéssim l’una de l’altra tot i prendre camins professionals que ens van portar a no veure’ns durant força anys.

Estar en el mateix moment vital va ser molt important perquè aquesta circumstància va provocar que un bon dia, després d’anys sense veure’ns, ens asseguéssim davant d’un bon cafè i ens poséssim al dia. Totes dues acabàvem de sortir d’un projecte professional i ens trobàvem buscant-ne un de propi, en plena fase exploratòria.

Vam començar a pensar què podíem fer juntes amb allò que sabíem fer, així que ens vam inventar un producte que avui encara jeu guardat en un calaix —qui sap si algun dia el rescatarem—. Vam començar a treballar i treballar incansablement —no hem parat des d’aleshores— sense saber gaire bé cap on ens dirigíem, però totes dues coincidíem en la importància d’explorar i provar, com diem habitualment, de començar a caminar. Així que vam començar a caminar juntes cap allà on ens portés el camí, sense que ens importés gaire el destí, perquè el que teníem clar era que segur que n’hi havia un esperant-nos. Encara recordo una etiqueta que es va fer famosa entre nosaltres: #yalotenemos. Ho teníem? Però què teníem? En realitat, no teníem res, tot i que, amb perspectiva, hem vist que, efectivament, teníem una cosa molt gran.

Fins que vam topar amb la innovació centrada en les persones i els processos de pensament per innovar. Sempre vam voler fer les coses de manera diferent, així que quan tothom encara parlava de la innovació customer-centric, nosaltres vam començar a parlar de la innovació employee-centric. Recordo la il·lusió del primer client com si fos ahir…

Vam néixer el 2016, encara en plena recessió del 2008 i, quan semblava que estàvem travessant l’oceà blau, va arribar la pandèmia. Així que podem dir que el nostre projecte és fill de les crisis. No sabem què significa no estar en crisi, però, malgrat com de difícil resulta tot, això mai no ha estat motiu de desavinences.

Són moltes les coses que ens han passat des d’aleshores, tantes que de vegades tinc la sensació que portem un lustre treballant juntes. Durant tots aquests anys, hem rigut molt perquè ens ha passat gairebé de tot, tot i que també hi ha hagut alguna llàgrima, per què ens hem d’enganyar.

Hem treballat fins a l’extenuació. Hem corregut, corregut molt, tinc la sensació d’una marató, amunt i avall, sense ni una engruna de mandra, buscant oportunitats allà on n’hi pogués haver, fins i tot sota les pedres.

Hem conegut centenars de persones interessants i no més de 2 que no ho fossin. Hem recorregut juntes camins sense sortida que valia la pena recórrer, ni que fos només per saber que no havíem de continuar per allà. Hem tingut la sort de dur a terme projectes molt interessants que ens van fer millors que abans de començar-los. Hem après l’inaprenible. Hem volat fregant gairebé la perfecció en tot allò que hem fet, pensant sempre que ho podríem haver fet millor.

I sí, per si t’ho estaves preguntant, també ens hem enfadat, com passa a les millors famílies, però quan això passa, que passa poques vegades, ens emplacem a l’endemà sense necessitat de dir-ho. Quan una es lleva l’endemà, ho veu tot diferent, i tornem a abordar el tema com si no hagués passat res, sense mencions ni retrets ni explicacions, com si repetíssim la presa, però millor que l’última vegada, i funciona; funciona perquè no hi ha testosterona pel mig, no competim per veure qui ho fa millor perquè tenim la certesa absoluta que ens necessitem l’una a l’altra per fer-ho (gairebé) perfecte i allà on una sola no arriba, hi arribem totes dues. Hi ha hagut respecte, molt respecte i generositat, tones de generositat…

Segur que l’Alicia donarà bona fe que me’n deixo alguna, però aquestes són, per a mi, les claus perquè regni el «bon rotllo» quan treballes amb algú. I tu? Tens alguna recepta secreta que vulguis compartir?

PD: Les debilitats de totes dues també ens uneixen: som nefastes fent-nos selfis.