Fa uns dies reflexionava sobre la relació entre dones/homes i màquines. Pensava en el que hem fet en el nostre sistema educatiu fins avui: fer que els humans actuïn més com a màquines en un moment en què les màquines s’estan tornant més humanes. Les màquines saben fer molt bé allò en el que sabem quin ha de ser el resultat, però nosaltres som bons en allò ambigu… Les màquines no poden substituir el significat del que fem: no poden crear respostes per a nosaltres, perquè les nostres respostes es troben dins de nosaltres mateixos. En un món més robotitzat, les emocions són com les juntes tòriques del Nobel d’Economia Michel Kremer, quants més robots més augmenta el seu valor.

Durant anys, els humans hem renegat del que era humà, el que era humà era fútil, banal, insignificant, insubstancial, nimi i intranscendent, i ha hagut d’arribar una combinació de plàstic i metall aspirant a humà perquè ens adonem de la importància de l’ésser humà.

Avui, volem demostrar-vos que nosaltres som humanes, que a vegades, malgrat voler fer les coses bé, ens equivoquem, que unes vegades riem i unes altres plorem, que unes estem felices i altres enfadades. El que s’ha dit, que som humanes. Així que us deixem amb aquesta perla: algunes de les moltes preses falses que hem hagut de fer fins a aconseguir estar orgulloses del nostre treball, orgulloses de ser humanes. Esperem que més enllà que us agradin, us facin riure, que bona falta ens fa. 🙂