On aniran les idees que generem, que no implantem
Foto: Alfred Eisenstaedt
Com diu la cançó d’un dels meus cantants preferits, Víctor Manuel,
On aniran els petons que guardem, que no donem…
Sovint em pregunto el mateix sobre les idees: on aniran aquelles que dissenyem.
Aquest post, més enllà d’un cant, vol ser una crítica a la innovació per la innovació, per prevenir que es converteixi en una altra d’aquelles bombolles a les quals som tan propensos, caracteritzada per un sobredimensionament molt per sobre de la resta d’aspectes de l’organització, amb la fractura consegüent que això pot ocasionar en involucrar una cosa tan imprescindible com és la mateixa innovació.
Per evitar que les idees es converteixin en projectes zombis que no passen del prototip perquè en realitat no són una prioritat real per a l’organització, el primer que cal és identificar-ne les raons i resoldre-les o aturar l’equip si fos necessari, per evitar-ne el desànim. Igual que els enamorats de Víctor Manuel, quants equips enamorats de les seves idees hem desmotivat per no veure-les fetes realitat…
Sí, no m’amago: en aquest post pretenc mostrar dissidència respecte d’aquest culte a allò nou, perquè que alguna cosa sigui nova no vol dir que sigui bona ni útil.
Tanmateix, cal fer una mirada retrospectiva per entendre com hem arribat fins aquí. Al segle XX, la innovació es va convertir en un concepte gairebé sagrat. La seva popularització va permetre l’auge d’una època daurada que va començar als anys 60.
Amb la guerra del Vietnam, la degradació del medi ambient i altres decepcions socials i tecnològiques, es va fer més difícil tenir fe en el progrés.
expliquen Vinsel i Russell, professors de l’Institut Tecnològic Stevens de Nova Jersey. A això
el va substituir la idea d’«innovació», un concepte més petit i moralment neutral. La innovació proporciona una manera de celebrar els assoliments d’una era d’alta tecnologia sense esperar-ne massa socialment.
L’esmentada època daurada va acabar als anys 90, però va ser en aquella època quan es van desenvolupar la majoria dels conceptes i processos clau de la innovació. Així, Rolf Estate va desenvolupar als anys 80 el procés de Design Thinking, un concepte que està sent molt utilitzat per nombroses empreses arreu del món.
Amb el desenvolupament econòmic, la paraula «innovació» s’ha anat convertint en una de les més comunes i difoses del món. Totes les organitzacions enarboren la seva vessant innovadora, perquè la innovació està de moda.
Antonio Rodríguez de las Heras, catedràtic d’Història Contemporània i director de l’Institut de Cultura i Tecnologia de la Universitat Carlos III, diu
La paraula innovació s’ha convertit en un comodí que se sobreutilitza en discursos de tota mena perquè sona positiu, però s’ha buidat de significat.
I, per si fos poc, no ens conformem amb la innovació incremental. Tots perseguim la innovació disruptiva, aquella que ens deixi amb la boca oberta.
Tanmateix, Vinsel i Russell defensen que allò que passa després de la innovació podria ser més important que la innovació mateixa.
Per tot això, avui vull reivindicar aquí, en aquest post, un reconeixement més gran per aquella tan oblidada: la implantació. Parafrasejant @Sofía Benjumea, directora del Google Campus de Madrid,
Una idea és només un ingredient més.
Per aconseguir implantar una idea és necessari que hi hagi un equip i una Direcció amb la passió, perseverança i disposició a dedicar-hi el suport, la feina i el sacrifici que suposa tirar un projecte endavant.
No és cap novetat: una idea no val res fins que no es posa en marxa.