Monday Happy Monday · Inicio

Aprendre costa

Fa uns mesos, després de finalitzar un projecte formatiu a la Generalitat de Catalunya, parlava amb la seva responsable i li transmetia, obsessionada com sempre per l’«experiència de client», la meva preocupació perquè les persones participants haguessin tingut una bona percepció de l’acció formativa durant tot el seu desenvolupament. Tanmateix, aquesta persona em va dir una cosa que ha ressonat al meu cap durant aquests darrers mesos: «hem de procurar una bona experiència, és cert, però no t’enganyis, aprendre costa i és dolorós». Aquella frase em resultava familiar…

«La fama costa, i aquí és on començareu a pagar… amb suor». Algunes persones segurament recordareu aquesta frase que repetia una vegada i una altra la senyoreta Lidya Grant a la High School for the Performing Arts del carrer 46 de Nova York a la sèrie «Fame». Els qui no la recordeu, simplement perquè encara no havíeu nascut, sempre podeu anar a veure el musical al Teatre Apolo de Barcelona. La frase, als anys 80, es va fer tan famosa que fins i tot el musical li ha estat fidel.

En aquells anys, tots enteníem perfectament la frase. Pares i escola ja s’havien encarregat de deixar-nos clar que a la vida ningú no et regala res, que la sort no existeix, només l’esforç i la feina. Em pregunto si hauria passat el mateix si haguéssim sentit avui aquesta frase o si hauríem titllat d’ingènua la senyoreta Grant, obnubilats per un món hedonista que situa el plaer com el bé suprem, on ho volem tot ràpid per assaborir-ho com més aviat millor i molt pocs estem disposats a esperar per obtenir la recompensa.

Habitem en la cultura de la immediatesa, una cultura que ha sorgit a partir de la revolució digital, promoguda per les noves tecnologies de la informació i la comunicació, entre altres factors. Com a conseqüència de la necessitat de rapidesa i satisfacció instantània, les persones hem desenvolupat una sèrie de conductes com l’anomenada hiperconnectivitat tecnològica i el desig constant de gratificació momentània. És el que els psicòlegs anomenen reforç immediat o a curt termini i que definim com el desig d’experimentar plaer o satisfacció sense haver d’esperar. L’obtenció instantània de recompenses genera, d’altra banda, rebuig cap a l’esforç necessari per obtenir resultats. Aleshores es perd el valor de l’esforç i deixem de creure-hi. Això genera el que s’anomena impaciència social. Així, igual que passaria amb la viralització d’un vídeo a YouTube, si s’espera que el creixement d’una empresa, una cosa que es considera gradual, passi de la nit al dia, no ens hauria d’estranyar quan les empreses ens demanen que els ensenyem a ser Agile o design thinkers en 2 hores.

A això cal sumar-hi com estem dissenyats biològicament. El nostre cervell no ha patit cap modificació essencial des de fa uns 15.000 anys, és a dir, que el seu principal objectiu continua sent la supervivència, i sobreviure significa integrar i automatitzar conductes que en el passat van servir per a això. Tanmateix, aquesta automatització es converteix en un obstacle quan volem aprendre alguna cosa nova. Sobreviure requereix no malgastar l’energia de què disposem, però aprendre exigeix tot el contrari. Això explicaria el nostre desig innat d’obtenir el que volem en el moment exacte en què ho volem i, per tant, el nostre afany d’aprendre ràpid i fàcil.

D’altra banda, tal com ho defineixen la majoria de models psicològics, els éssers humans actuen sobre el «principi del plaer»: el plaer és la força impulsora que obliga els éssers humans a satisfer les seves necessitats, desitjos i urgències. Si no s’aconsegueix satisfer aquesta necessitat, la resposta psicològica és la tensió o l’ansietat, com la que sentim quan sortim de la nostra zona de confort, quan abandonem allò que coneixem, allò que sabem, per introduir-nos en llocs nous on mai no havíem estat abans i on, per això, la incertesa és alta. Us sona? Sí, exactament, això és el que passa quan aprenem.

Pugem vídeos, fotos i actualitzacions d’estat, responem en temps real a correus electrònics i tuits perquè hem desenvolupat la necessitat de respondre immediatament a qualsevol notificació. Si això és possible en aquests àmbits, també ho exigim en l’aprenentatge per efecte de les anomenades expectatives líquides, un fenomen que es produeix quan les experiències de les persones en un àmbit es filtren en un altre.

Volem que tot sigui ràpid i que costi poc. Aprendre, també. Quanta raó tenia la senyoreta Grant. Aprendre també costa! Costa esforç i necessita temps.