Jo vull ser com en Carlos

En aquesta banda del món ens anem acostant a les vacances d’estiu. Així que avui, amb el vostre permís, em prenc la llicència d’escriure un post més personal.

1941

En Carlos va néixer el 1941 i a aquestes hores deu estar preparant-se per assistir al «dinar de camaraderia» amb els seus companys de la UNI —Universidad Nacional de Ingeniería del Perú—, amb qui es va graduar el 1964. Aviat es compliran 60 anys del dia en què aquell grup de 230 homes i 2 dones va acabar els estudis.

Després d’acabar la UNI, en Carlos i els seus companys van organitzar un viatge a Europa. Des d’aleshores, en Carlos va tenir clar que algun dia volia tornar a estudiar-hi. Així que es va inscriure a classes de francès i va presentar una sol·licitud que li va permetre guanyar una beca per fer un postgrau a la Université de Liège, a Bèlgica. Allà va conèixer la Lluïsa, una infermera de Barcelona que també havia anat a conèixer món, treballar i aprendre francès.

En Carlos i la Lluïsa són els meus pares. Es van casar 9 mesos després de conèixer-se i van decidir establir a Lima la seu de la família que van començar a construir junts. Aquest és l’inici d’una història d’amor que perdura fins avui i que serà millor deixar per a un altre post 🙂

Passió per la feina

Avui jo em vull centrar en en Carlos. Cada vegada que algú em parla de passió per la feina, a mi em ve la imatge del meu pare. Des de ben petita recordo com treballava. A casa també ha tingut sempre un despatx. Treballava moltes hores. Recordo les converses apassionades que tenia amb la meva mare sobre aquest projecte o aquell altre. Com li explicava amb tot detall com avançaven les coses i com ella, amb la seva gran saviesa, l’avantatge de poder mirar-s’ho tot des de fora i la voluntat de donar-li llum sobre el que seria millor per a ell, li donava sempre la clau de la solució. Jo escoltava… era una nena a qui encantava escoltar les persones adultes.

Sí, recordo un pare molt ocupat, però també un pare sempre feliç i apassionat per la seva feina.

Ell sempre tenia alguna cosa «molt important» per fer. Una carta per dictar, en aquells temps en què els senyors dictaven les cartes, un correu electrònic per escriure o un WhatsApp per contestar… ja en temps més recents. Perquè la passió d’en Carlos per la feina l’ha fet adaptar-se sempre als temps. Mai no va voler quedar-se enrere en res. Però no pel plaer d’adaptar-se a les novetats, sinó pel plaer de poder fer millor la seva feina.

Les persones

Podria escriure moltes línies, històries i historietes. Però no m’agradaria deixar de remarcar una cosa important que el meu pare sempre ha cultivat: el millor tracte possible cap a les persones. És una cosa que va més enllà de l’educació i de les bones paraules. És ser capaç de considerar-les totes, ocupin el lloc que ocupin en una organització o en qualsevol context. És ser capaç de tenir en compte l’altra persona, d’escoltar-la i d’apreciar-la. És això de deixar empremta.

Així doncs, jo vull ser com en Carlos, perquè vull viure gaudint del que faig fins a l’últim dia. Vull continuar aprenent i tenir el focus a fer bé tot allò que faci. I, finalment, perquè vull poder estar sempre amb gent i compartir amb gent. No puc imaginar una feina sense persones amb qui conversar, treballar, desfer i tornar a construir.

Així doncs, cada vegada que algú em pregunta si això de treballar tant en allò que t’apassiona surt a compte… què voleu que us digui! Treballar em fa feliç! Què hi faré, ho vaig mamar a casa des de ben petita!