Aquest és el camí. El destí, poseu-lo vosaltres.
🔛 El proper 10 de març serà la gran nit dels Premis Oscar. Els nominats es van anunciar recentment i ara és temps de reflexió per als acadèmics. Em disculpareu els cinèfils si no soc precisa a l’hora d’anomenar aquest temps que transcorre des de l’anunci dels nominats fins al tancament de la votació. La qüestió és que, en aquesta edició, la pel·lícula del director Juan Antonio Bayona, “La societat de la neu”, és una de les nominades a millor pel·lícula internacional. Si encara no heu vist la pel·lícula, és probable que sí que estigueu familiaritzats amb aquesta història increïble a través de les moltes adaptacions, llibres o entrevistes als supervivents uruguaians.
Jo sí que la vaig veure. La veritat és que “J” va aconseguir deixar-me en un estat de contenció emocional durant les 2 h 24 min. Només podia estar incorporada i mirar. Tot i que coneixia tot l’argument i el que passaria en cada moment, vaig estar amb la respiració continguda tota la pel·lícula. És meravellós com aquest director ens submergeix en la tragèdia viscuda per aquells nois.
El que va passar als Andes, vosaltres ja ho sabeu. Aquests herois van passar instantàniament de la felicitat absoluta a una desolació aterridora. La vida els va plantejar un gran repte. Un gir inesperat que els va deixar envoltats de mort i gel. Tanmateix, amb l’aferrament a la vida propi dels vint anys, van convertir aquell repte en una gran oportunitat, per sorpresa de la resta del món. Oportunitat? Imagino que algun de vosaltres deu estar pensant: però quina oportunitat pot portar una tragèdia d’aquest calibre!
LA DECISIÓ
Més enllà d’opinions, aquells nois van prendre una decisió crucial: van decidir no ser espectadors del que els estava passant! Van decidir ser els protagonistes! I van afrontar aquell enorme i inesperat repte com una gran oportunitat per ser més solidaris, més valents i enginyosos.
“Als Andes, a -20 °C, no hi havia temps per plorar”
“Als Andes, a -20 °C, no hi havia temps per plorar”, he pogut sentir dir a algun dels supervivents. Ells van decidir posar-se en marxa, actuar, mantenir una actitud positiva, cultivar l’esperança, experimentar, tornar a experimentar i tornar a experimentar. Van decidir persistir en l’esforç, la creativitat i la solidaritat.
Si em permeteu un doble salt mortal, quantes vegades en el nostre entorn laboral ens trobem amb reptes inesperats que NO hem escollit? Segur que moltes! I és que el mateix món d’avui ja és un repte en si mateix. Els professionals, sigui quin sigui el sector, ens enfrontem a un moment en què, més que mai, ens hem de centrar a construir el futur que volem, malgrat la fragilitat del món, els canvis tecnològics que irrompen a la velocitat de la llum i les notícies descoratjadores que ens arriben per les crisis socials, econòmiques i mediambientals.
LA PREGUNTA
Arribats a aquest punt, m’agradaria fer-vos a tots una pregunta:
Quin rol voleu tenir en aquest repte de construir un futur millor? Espectador o protagonista?
La innovació genera il·lusió i por alhora. Segur que m’ho heu llegit alguna altra vegada! Però crec que no hi ha més opció que començar a actuar i construir nosaltres mateixos aquest futur que volem. I quina meravella poder fer-ho instal·lats en l’OPORTUNITAT i no en la TRAGÈDIA.
És cert que cada persona visualitzarà un món futur una mica diferent. Jo m’uneixo a aquells i aquelles que anhelen un futur més humà i just, regit per aquests principis. I estic decidida a actuar i contribuir en aquesta construcció!
EL CAMÍ
Personalment, podríem començar reflexionant sobre les nostres qualitats úniques que poden contribuir al repte de crear un futur millor. Reconèixer les nostres fortaleses és el primer pas. Abordar els nostres reptes des d’una perspectiva d’oportunitat és el segon. I posar en marxa les nostres fortaleses de manera col·laborativa i creativa per innovar i generar canvis positius és el que ja hauríem d’estar fent.
Posar en marxa les nostres fortaleses de manera col·laborativa i creativa per innovar i generar canvis positius és el que ja hauríem d’estar fent.
La innovació requereix interacció i esforç conjunt. El poder de la col·laboració estratègica en la innovació rau en la suma de les aportacions individuals, que es converteix en un motor per a la transformació. Necessitem totes les persones! Cadascuna és valuosa i totes tenim el potencial de contribuir-hi significativament!
Aquest és el camí. El destí, poseu-lo vosaltres.