Donar el màxim no és una opció, és L’OPCIÓ

Fa uns mesos vaig escriure L’amabilitat no és un ‘nice to have’, és un ‘must’, motivada per diverses experiències tant com a facilitadora de processos d’innovació com en la meva tasca docent a la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. Aquell article va ressonar amb moltes persones i vaig rebre reflexions molt valuoses que em van fer molt feliç. En aquell article, vaig prometre escriure sobre “donar el màxim”. I com que el que es promet és deute, avui compleixo aquella promesa.

Donar el màxim no és una opció, és L’OPCIÓ. Aquesta afirmació pot sonar a llibre d’autoajuda, però la profunditat de decidir actuar des dels nostres valors personals va molt més enllà d’estratègies ràpides. Per a mi, “donar el màxim” és un valor personal, proper al compromís, la responsabilitat i la perseverança. És aquella motivació intrínseca que t’impulsa a voler millorar contínuament, a aprendre sempre, a descobrir, a no conformar-te amb el de sempre i a innovar constantment.

Principi, actitud, valor… podria arribar a ser fins i tot una filosofia de vida?

Potser no sempre és donar el màxim, però sí donar sempre una mica més. Crec que les persones que sempre van una mica més enllà són les que realment deixen empremta en la memòria de totes aquelles amb qui han treballat, estudiat o col·laborat. Perquè les persones que sempre donen una mica més mai no passen desapercebudes.

Donar el màxim en cadascuna de les coses que fas pot sonar esgotador. Certament, cal sospesar quan toca i quan no toca tant. Però, i si pensem en tot el que ens emportem a nivell personal en termes de satisfacció personal, aprenentatges significatius, troballes inesperades, resultats professionals, etc.? Perquè l’alternativa, quina és? Passar de puntetes pels temes, els projectes, les reunions, les col·laboracions… sense deixar ni rastre de la meva presència? Quin record quedarà de mi, aleshores? Quina reputació estic construint? I d’aquest pas de puntetes, jo, què me n’estic emportant realment?

El que fas marca la diferència, i has de decidir quin tipus de diferència vols marcar – Jane Goodall

Donar o rebre

Quan penso a donar el màxim, no em refereixo únicament a l’execució tècnica de les meves funcions, sinó al rendiment professional en tota la seva amplitud. És a dir, es tracta de fer-ho tan bé com sigui possible i també de fer-ho en harmonia amb les persones que m’envolten.

El psicòleg organitzacional Adam Grant, que ha investigat sobre com ens comportem les persones en els entorns professionals, explica al seu llibre Give and Take que hi ha dos tipus de persones. Les takers [oportunistes], habitualment egocèntriques i centrades en el que els altres poden fer per elles. I les persones givers [altruistes], enfocades a assegurar que els altres també guanyin. Són les que més d’una vegada et poden preguntar: «En què et puc ajudar?». Les givers acostumen a tenir clar el seu valor i com i quan el poden aportar als altres.

Segons Adam Grant, la majoria som matchers, és a dir, donem a l’altra persona en línia amb allò que hem rebut. Busquem un equilibri entre donar i rebre. Adam Grant ens diu que aquesta és una manera “segura” de viure la vida, però serà la millor?

I jo, què em dono?

Seguint les idees d’Adam Grant, ell sosté que «La generositat crea una cadena de dobles guanyadors: ajuda qui rep i també beneficia qui dona». Personalment, comparteixo plenament aquesta perspectiva: les persones que donen el màxim habitualment s’emporten carros plens de valor de tornada. Però és curiós observar com, malgrat això, de vegades posem massa el focus en el que els altres ens donen, des del meu punt de vista de manera equivocada. Però i jo? Què em dono a mi mateixa?

La generositat crea una cadena de dobles guanyadors: ajuda qui rep i també beneficia qui dona – Adam Grant.

No és senzill aterrar això en situacions concretes, perquè cada persona tenim les nostres realitats i circumstàncies. Però mira enrere i recorda aquell projecte personal o professional del qual et sents més satisfet o satisfeta. Qui va ser clau allà? Possiblement tu.

És clar que de vegades hi ha decepcions en què nosaltres donem el màxim i no aconseguim el que esperàvem a canvi. Però, des de la meva perspectiva, donar el màxim és com quan en una marató pots sortir des del primer calaix de la línia de sortida, en disposició d’aprofitar qualsevol oportunitat que es presenti. Després, és clar, la cursa és llarga i sempre hi ha circumstàncies que escapen del nostre control. Tot i així, la nostra preparació i esforç, abans i durant, ens donen la millor oportunitat possible per afrontar cada repte.

Es pot innovar sense donar el màxim?

Era inevitable portar el “donar el màxim” als processos d’innovació, així que aquests dies també em vaig fer aquesta pregunta: es pot innovar sense donar el màxim? Pensava en els projectes on hem tingut més impacte com a Monday Happy Monday. La veritat és que costa imaginar un procés d’innovació real sense donar el màxim.

Totes i cadascuna de les persones que hi participen, d’una manera o altra, han de tenir la voluntat explícita d’anar una mica més enllà: investigadores, facilitadores, l’equip impulsor, l’equip de disseny, les persones testers, etc. I és que un procés d’innovació no tira endavant amb mitges tintes.

La innovació, i sobretot la humanocentrista, requereix una observació molt aguda en la primera etapa de la investigació i la voluntat de qüestionar-ho tot per poder aprofundir en les necessitats i realitats de les persones que són al centre del procés. Requereix potenciar al màxim el pensament creatiu en l’etapa de divergència i obrir-se al descobriment de les altres persones implicades en el procés.

Finalment, exigeix esforçar-se per alinear-se per crear conjuntament. I, és clar, esforçar-se per fer realitat tot allò nou que s’ha ideat, sent capaç de vèncer les resistències de les rutines establertes.

Tornant al principi…

Crec fermament que donar el màxim no és una opció. És L’OPCIÓ. Et convido a reflexionar: com apliques aquest valor a la teva vida diària? Seria genial si compartissis les teves experiències. Estic convençuda que juntes podem crear un impacte positiu i durador.