Quan es castiga la diferència: la diversitat cultural al servei d’un propòsit més gran
Quan tenia 13 anys, a les primeres classes de castellà de la meva nova escola, en un nou país, la professora solia saltar-se’m cada vegada que arribava el meu torn durant les lectures en veu alta. La raó no era la meva incapacitat per llegir, sinó el meu accent veneçolà, que segons ella significava que “no sabia parlar” correctament el castellà. Ho feia explícit davant de la resta d’alumnes. Aquesta experiència d’exclusió per una característica tan personal com la meva manera de parlar em va marcar profundament, i em va ensenyar com pot ser de dolorós sentir-se rebutjada per ser diferent. També em va ensenyar que, potser, hauria de modificar el meu accent.
És un fet que torna moltes vegades a la meva memòria. I fa uns dies va tornar de nou quan, en un fòrum públic, vaig escoltar un discurs en contra de la diversitat cultural a les nostres empreses, organitzacions i institucions. Tot plegat emmascarat amb un to simpàtic i complaent. En aquell moment no vaig ser capaç de respondre, però, per sort, tinc altres maneres de fer arribar el meu missatge.
La importància de la diversitat cultural en l’entorn laboral
Així doncs, avui, motivada per aquestes experiències, m’agradaria centrar-me en la importància d’abordar i valorar positivament la diversitat cultural al cor de les nostres empreses, organitzacions i institucions. És vital reconèixer que, tot i que la gestió de la diversitat presenta reptes, també crea entorns més rics i dinàmics on el talent i el valor de cada persona es poden desenvolupar i apreciar lliurement. Ara bé, no em vull quedar només aquí. Vull anar fins i tot un pas més enllà!
Els perills dels discursos conciliadors
Els discursos pausats i conciliadors, caracteritzats per la seva racionalitat, acostumen a presentar-se de manera clara i estructurada, amb afirmacions mesurades. Aquesta manera de comunicar afavoreix l’emissor i li permet guanyar la confiança de l’audiència. Ara bé, considero que hi ha qüestions en què els discursos conciliadors resulten inapropiats.
«Hi ha qüestions en què els discursos conciliadors resulten inapropiats.»
En temes com els drets de les persones i la justícia social, és essencial posicionar-se de manera explícita. Des del meu punt de vista, un discurs que s’allunya d’un posicionament clar i permet matisos pot acabar sent més perjudicial que un discurs obertament extremista. I és que menys persones s’uneixen públicament a causes extremistes, però n’hi ha moltes que opten per quedar-se en una zona ambigua que evita el compromís públic.
El cost d’ignorar la diversitat
Anem amb compte amb els discursos pausats contra la diversitat. Una cosa és viure i sobreviure amb nivells baixos de diversitat i una altra de ben diferent és pensar i defensar que tampoc-no-està-tan-malament. Des del meu punt de vista, aquest tipus de discursos poden estar alimentant escletxes difícils de salvar. Alimentar la idea que la diversitat costa i que, per tant, ja estem bé com estem té un rerefons perjudicial i complaent que mai no ens ajudarà a avançar com a societat. I és que, en un món on la concòrdia cada vegada es paga més cara, necessitem justament tot el contrari.
Reptes i oportunitats en la gestió de la diversitat
És clar que gestionar la diversitat cultural, o de qualsevol mena, és un esforç. Perquè no en sabem. Perquè la corba d’aprenentatge que tenim al davant és llarga. Aquest procés comença primer amb la desconstrucció de creences arrelades, continua amb el reconeixement del talent i del valor de les persones més enllà dels estereotips i, finalment, culmina amb la generació de noves dinàmiques de relació que fomentin la col·laboració i la construcció conjunta. Per tant, ningú diu que sigui fàcil, però, sens dubte, crear a les nostres empreses bombolles d’uniformitat no hauria de ser de cap manera l’opció per fer més suportable el nostre dia a dia.
«Crear a les nostres empreses bombolles d’uniformitat no hauria de ser, de cap manera, l’opció per fer més suportable el nostre dia a dia.»
El rol de les organitzacions en l’educació per a la convivència
En aquest punt, seria fàcil llistar tots els beneficis i retorns en innovació que la diversitat cognitiva aporta dins dels nostres entorns laborals. Però dono per fet que ja són prou clars i el que m’agradaria és anar una mica més enllà. Assumim que les nostres organitzacions són minisocietats on les persones vivim i convivim. I entenguem que si aprenem a conviure en diversitat dins d’aquestes minisocietats, estarem fent escola de convivència i, per tant, aportant a un futur més harmònic i en pau.
Que diferent seria el món si les persones tinguéssim l’oportunitat de viure la diversitat des d’una edat primerenca. No ho considereu així? I imagineu, per un moment, que diferent seria el món si tinguéssim l’oportunitat d’experimentar i aprendre la diversitat en els nostres entorns laborals.
Més enllà de la complaença
Podem continuar en la complaença que no cal canviar i, fins i tot, aferrar-nos a estudis antics en què el biaix de confirmació ens ofereix una falsa tranquil·litat. Però siguem valentes. Fem un pas endavant. Siguem motor del canvi. Aprenguem a regir-nos pel talent i el valor que cada persona pot aportar. I moguem-nos per un propòsit més elevat, que transcendeixi el propòsit de cadascuna de les nostres organitzacions. En temps d’un món en guerra, comprometem-nos a aportar a la convivència entre cultures diverses. Si ho fem, si liderem la diversitat al si de les nostres organitzacions, estarem sumant a aquella utopia anomenada pau mundial.
En aquest costat del món on vivim en pau, hem de ser referents a l’hora de crear espais on les persones aprenguem a apreciar-nos, a conèixer-nos i on la solució mai no sigui que les persones diferents s’assimilin a l’estàndard, sinó més aviat que les persones diferents puguin desenvolupar el seu talent de manera lliure i aportar per crear juntes nous futurs.
Digueu-me idealista, però vaig néixer de la diversitat. La diversitat és en la meva essència i en la de la meva família. Defensar qualsevol altra postura seria impostar un discurs que em seria difícil i pesat sostenir. Ja ho vaig fer durant anys, però ja no ho vull fer més.
«La pau no és calma, és acció.»
Del llibre Educació per a una cultura de la pau, de Marta Burguet i David Bueno.